...
«Allò que d'una manera especial és música sarda pot valer com a música de la civilització occidental, com a font primordial d'aquella herència de la qual van ser alimentats molts segles d'història musical europea. Allò que algun ignorant entén com una cosa primitiva o bàrbarica, allò que algun sard descobreix amb una mica de vergonya quan ve un estranger, perquè ell creu que la seva música és massa simple, pertany en realitat al substrat comú del qual van sortir tots els grans i famosos compositors del nostre continent, de Palestrina a Verdi, d'Orlando di Lasso a Mozart, Beethoven, Wagner» (F. Karlinger). La primera part d'aquest volum - que inaugura la nova col·lecció en llengua alemanya SARDÌNNIA a càrrec del Departament de Llengües i Literatura Romàniques de l'ateneu d'Stuttgart i del Lectorat de Llengua i Civilització Sarda de la Universität Stuttgart - conté els escrits més importants que ha escrit Karlinger sobre l'etnomusicologia sarda. La part fonamental del volum consta d' una sèrie d'articles i assaigs dedicats a la prosa popular insular publicats els anys seixanta i setanta del segle passat. Assaigs sobre l'acció d'explicar i els seus narradors populars completen la part central del llibre. Escrits sobre el teatre popular sard del segle XVIII, sobre aspectes singulars d'etnologia de la Sardenya i un article dedicat a la recerca de camp a Sardenya, tanquen l'obra.
Gràcies a la beca d'estudis de 4000 marcs (Döllinger-Stipendium) de la Universitat de Monaco, Max Leopold Wagner va tenir la possibilitat de fer una estada a Sardenya els anys 1904, 1905, i 1906. D'aquesta experiència en van néixer importants imatges de viatge que va publicar l'any 1907-1908 en la revista de geografia Globus i que, indubtablement, representen unes de les descripcions de viatges des més gran efecte fins ara escrits de l'illa sarda. Després d'aquesta publicació en va seguir una altra, Die Barbagia in Sardinien (La Barbagia a Sardegna), que va publicar pocs anys després en la revista Deutsche Rundschau für Geographie. «Es tracta d'una sèrie d'articles, que per el seu caràcter no específic Wagner rarament va citar en les seves obres posteriors, i per tant han estat poc difosos, però que, dins de la seva producció, constitueixen potser la font més interessant per reconstruir la seva postura de la relació que el tenia amb la Sardenya d'aleshores i per comprendre cert desenvolupament posterior del seu estudi del sard» (G. Paulis).
En el pròleg de la seva tesi, que tracta la cançó popular sarda, Karlinger es proposa l'objectiu de «demostrar com la cançó popular sarda posseeix tantes peculiaritats pròpies que cal assignar-li un grau d'autonomia respecte de la cançó popular espanyola, catalana o portuguesa, les quals no poden definides com gèneres musicals d'una única forma ibèrica». (F. Karlinger). Das sardische Volkslied és una versió reelaborada de l'homònima tesi que Felix Karlinger va presentar el 1954. Es subdivideix en tres parts principals: Leben und Lied (vida i cançó), Landschaft und Lied (paisatge i cançó) i Die Instrumente (els instruments musicals), totes amb notes musicals. La llista dels trossos registrats a Sardenya el 1955, és una llàstima però no s'han conservat, tanca la feina d'un dels més gran mestres de la recerca de camp del segle XX.
Després d'un estira i arronsa a causa de la seva salut i de les seves constants vicissituds polítiques, Max Leopold Wagner va acceptar d'anar a Sardenya el novembre de 1925 amb la finalitat de fer-hi recerca lèxica per l'Atlante Linguistico Italo-Svizzero. Així va ser com entre el 1925 i el 1927 el lingüista alemany va anar cap a Sardenya i s'hi va estar quasi un any. Amb l'ajut d'un questionari amb gairebé 2000 vocables va entrevistar desenes de persones locals de més d'una vintena de pobles diferents. Aquesta obra conté la descripció dels informadors, les observacions fonètiques dels questionaris, fotogràfies i esbossos amb comentaris, a més, d'algunes impressions personals de la seva experiència a l'illa comentades pel lingüista suís Karl Heinimann. D'aquesta manera Max Leopold Wagner deixa un llegat als sards de material lingüístic-etnogràfic fins ara inèdit i, segurament, dels més significatius per redescobrir la Sardenya dels anys vint del segle XIX.
Després d'un estira i arronsa a causa de la seva salut i de les seves constants vicissituds polítiques, Max Leopold Wagner va acceptar d'anar a Sardenya el novembre de 1925 amb la finalitat de fer-hi recerca lèxica per l'Atlante Linguistico Italo-Svizzero. Així va ser com entre el 1925 i el 1927 el lingüista alemany va anar cap a Sardenya i s'hi va estar quasi un any. Amb l'ajut d'un questionari amb gairebé 2000 vocables va entrevistar desenes de persones locals de més d'una vintena de pobles diferents. Aquesta obra conté la descripció dels informadors, les observacions fonètiques dels questionaris, fotogràfies i esbossos amb comentaris, a més, d'algunes impressions personals de la seva experiència a l'illa comentades pel lingüista suís Karl Heinimann. D'aquesta manera Max Leopold Wagner deixa un llegat als sards de material lingüístic-etnogràfic fins ara inèdit i, segurament, dels més significatius per redescobrir la Sardenya dels anys vint del segle XIX.
[descrizione non è ancora disponibile]
Biblioteca di Sardegna · Booklooker · Amazon.de
·
·
·
·